Mónica un món a la mà

"Mònica, un món a la mà”

El reportatge que hem vist sobre na Mónica demostra una vegada més l’esperit de lluita de les persones amb alguna necessitat educativa específica. En aquest cas hem vist la lluita de na Monica, una noia que en el moment de gravar el reportatge tenia 17 anys, per formar part del món que l’envolta encara que moltes vegades ho ha de fer amb l’ajuda dels altres com molt bé demostra el vídeo.

Per que una persona amb NEE es desenvolupi el més integrament possible, han de donar-se molts factors al seu voltant. En aquest cas la família l’acompanya en tot moment en el seu procés. És admirable com els pares després del moment que van assimilar la discapacitat de la seva filla comencen la lluita al seu costat i l’ajuden en el seu difícil desenvolupament. Aquí també hi col•laboren els amics de na Mónica i la resta de la seva família, cosins, tiets, etc. Els pares no es deixen dur per la pena i no els agrada que la resta ho senti així, creuen que amb la pena no es va en lloc. Crec que aquest ha estat un dels factors principals que ha fet de na Mónica una nena amb una certa independència, ja que els pares al oferir-li seguretat i confiança han possibilitat que pugui aprendre amb menys pors i per tant sigui més autònoma. El que més els preocupa als pares és el que passarà amb na Mónica el dia que ells faltin. Aquesta preocupació sempre està en la ment de tots el pares i familiars de persones dependents.

Es considera sordcec/ega congènit/a quan es neix amb la discapacitat o bé quan perd l’audició i la visió abans d’adquirir el llenguatge oral. En aquest cas na Mónica va començar a perdre la visió a partir del primer any de vida i l’oïda cap els sis anys. En aquest cas, ella té una petita avantatge ja que fins que es va fer la gravació tenia alguna resta auditiva i visual, encara que mínima va facilitar una mica els seus aprenentatges. Segons es parla al reportatge la resta visual de na Mónica en una persona vident seria pràcticament com si fos cega del tot. En el cas d’ella els aprofita d’allò més en la seva vida quotidiana.

A nivell escolar els nens com na Mónica tenen una dificultat molt gran per l’aprenentge tant en la seva vida diària com a nivell escolar al estar privats dels sentit principals per orientar-se. L’única manera que tenen per fer-ho és mitjançant el tacte. La principal via de comunicació de na Mónica amb el seu voltant ho fa per llenguatge dactilològic. Amb ell demostra les seves necessitats, demandes, interessos, etc. La majoria de la família i amics controla aquest sistema de comunicació i això fa que la seva vida sigui una mica més fàcil. També controla el sistema Braille ja que de ben petita va estar escolaritzada en un centre específic, concretament en el Joan Amades, encara que no per massa temps ja que la família volia que la seva filla estigues en un ambient familiar el més normalitzat possible i amb tots els afectes que això comporta.

Ara que ja he parlat una miqueta de l’entorn familiar i personal de na Mónica, m’agradaria parlar de l’àmbit escolar, un altre factor important que ha facilitat la inclusió dins un centre no específic. El reportatge mostra a una Mónica totalment integrada en el seu entorn, on els companys parlen amb ella com parlarien amb qualsevol altre company, això si, utilitzant el llenguatge dactilològic que han aprés en el curs dels anys per poder comunicar-se amb la seva companya. Per poder seguir una classe amb la màxima normalitat el centre compte amb el recurs de diferents especialistes en llenguatge de signes. Ells es situen sempre al costat de na Mónica i a través del sistema de comunicació adient, li transmeten totes les explicacions que va fent el mestre/a i així pot seguir la classe. Tots els mestres coincideixen al dir que al principi estaven una mica angoixats pel fet de tenir una nena com na Mónica a l’escola, però aquest no va ser motiu per rebutjar-la, al revés, sembla segons el reportatge que tothom es va posa les piles per fer que na Mónica es sentits una més. El fet que demostra que na Mónica està plenament integrada a nivell escolar, a part de la seva gran motivació per aprendre, són les seves notes, amb una mitja de notable. El que no vaig entendre del reportatge, tracta el tema pel que fa a les assignatures de música i plàstica. Ella no fa aquestes assignatures i no tinc massa clar el perquè ja que justament si és fa una bona adaptació curricular crec que na Mónica podia haver gaudit molt a nivell sensitiu d’aquestes assignatures.

Per desgracia aquesta mostra d’inclusió escolar, no és sempre així, ja que moltes vegades els centres no disposen dels recursos necessaris per poder facilitar la inclusió. Quan parlem d’inclusió hem de parlar d’una inclusió efectiva, no es tracta només de tenir a l’infant a l’escola i ja està, on els alumnes es limitin a compartir espai, sinó que aprenguin amb els altres i que tots aprenguin de tots. Perquè sigui una veritable inclusió s’han de donar molts factors, el recursos materials i els personals però per davant de tot que l’escola s’adapti al alumne. Si el sistema educatiu és realment inclusiu tota la comunitat educativa és pot aprofitar de les difererències ja que com es demostra en el vídeo Un món a la mà tota la comunitat a tret profit dels aprenentatges que s’han derivat de tenir a na Mónica com a companya.







M. Pilar Martínez Quirosa