domingo, 30 de enero de 2011

PENSANT ELS ALTRES. Documental TV3


No podia deixar de penjar en el meu blog aquests documental pel gran significat que ha estat per a mi. Sense menysprear els altres m'agradaria dir que m'ha arribat a l'ànima i m'ha deixat veure clarament quin tipus de mestra m'agradaria ser. Si més no quin tipus de mestra/e m'agradaria veure a les escoles del present i del futur.


El documental Pensant amb els altres va ser emès per TV3 l’any 2005.

Actualment el podem trobar en el portal de Yotube.

El passat seminari, quan el professor de l’assignatura d’Inclusiva va proposar veure un vídeo rodat a l’escola pública de Minami, a la ciutat de Kanazawa. No em vaig pensar en cap moment que seria com el que em vaig trobar. Una escola del Japó, més concretament, a un aula de 4t de primària i amb una ensenyança que a molts de nosaltres ens agradaria per els nostres infants. En primer lloc em va cridar molt l’atenció les mostres d’afecte entre els companys i molt més les que oferia el mestre, en Toshiro
Kanamori, cap els alumnes. Hi havia contacte físic, molt poc imaginable en una societat en la “suposadament” no existeixen aquests tipus de mostres d’afecte. El meu primer error va ser tenir idees preconcebudes del que no conec. Aquí, jo mateixa ja estava fent judicis de valors sense saber. No som tant bons com pensem.

Després d’aquesta primera impressió, em vaig començar a centrar en el que realment era important per a mi. El tipus d’ensenyança que imparteix el mestre, un home amb una certa edat que posseeix uns valors humans inigualables. Amb un sentit de l’educació que fomenta la col•laboració i on el més important són els sentiments. Com molt bé diu el mestre als seus alumnes “el més important del curs és ser feliços”.

És nota des del principi que el mestre gaudeix molt de la seva feina, i que el més important per a ell, és com i de quina manera es senten els seus alumnes. Imparteix una ensenyança motivadora, fent que els nens aprenguin sense avorrir-se. En certs moments de la gravació pot semblar que és autoritari ja que fa servir certs gestos que poden semblar fins i tot que tenen cert grau d’agressivitat. Res més lluny de la realitat, els alumnes li tenen molt de respecte, però en cap moment denoten que li puguin tenir por. Tot al contrari, se l’estimen i el respecten.

Un altre tema que m’ha resultat molt motivador, ha estat els espais. A l’escola s’utilitzen tots els espais i a la classe la distribució fomenta el treball col•laboratiu. Les taules estan distribuïdes de tal manera que tots es poden veure les cares, fomentant així el treball en grup. La posició del mestre també possibilita la relació entre iguals. No es situa en un posició de superioritat.

El professor, Toshiro Kanamori creu amb una educació basada absolutament i principalment en el respectes cap altres i perquè no cap ells mateixos. Té una empatia absoluta i sent un respecte tant gran cap els seus alumnes que els deixa opinar. Els dona veu perquè s’expressin i diguin el que pensen, com es pot veure en un tros del vídeo quan castiga a un alumne i els altres li diuen que no està actuant correctament. Sorprèn durant tota l’estona que dura la gravació, la maduresa que demostren els infants i els raonaments que fan. A molts de nosaltres ja amb una certa edat, ens agradaria ser capaços de fer aquests tipus de reflexions.

Un manera de treballar que m’ha agradat molt, és quan els nens escriuen en un quadern els seus sentiments, tant vetats en la societat actual. Els infants de l’escola de Minami, a través del que escriuen, i del que comparteixen, poden donar nom a molts del sentiments que tenen dins.

En un moment del vídeo es tracta el tema de la mort. Mort, paraula que la major part de nosaltres la tenim com a tema tabú. El tractament que fa el mestre d’aquesta paraula que tanta por ens fa, però que és una de les realitats de la vida, és des d’una sensibilitat meravellosa. A partir de la mort de l’avi d’un infant, o sigui a partir d’un fet real, aprenentatge significatiu, tots els alumnes que volien dir alguna cosa sobre el tema, parlava, és més, una alumna que feia temps se li havia mort el seu pare, aprofita per primera vegada, per explicar als seus companys que el seu pare era mort i el patiment que durant molt de temps li havia produït. El companyerisme demostrat cap a la nena i cap al nen que se li havia mort l’avi, va ser increïble, realment emocionant. Penso que aquesta forma de treballar els sentiments, ajuda a comprendre més als altres i a posar-se
en el seu lloc. Com va dir un dels nens del vídeo.

Una vegada el meu fill quan tenia 6 anys em va demanar si jo algun dia em moriria, i amb llàgrimes als ulls, quasi al moment, va tornar a fer-me un altre pregunta encara més dura. Jo hem moriré, mama? S’hem va encongir el cor, i com vaig poder li vaig dir que si, que tots arribat el moment havíem de partir. Va ser molt dur, però jo em negava a dir-li una mentida. Amb aquesta petita anècdota personal, vull dir que em sembla molt
bé que aquests temes es tractin amb normalitat, tal i com ho va fer en Toshiro Kanamori i perquè no a l’àmbit escolar.

Per desgracia durant aquests curs escolar varen de tractar la mort més d’una vegada, i aprofitaré una d’aquestes per mostrar que l’escola també dona peu a la participació de la família. A un altre dels infants se li va morir el seu pare, i després de diferents mostres d’afecte per part dels seus companys cap a ell, en tornar a la classe, la mare també s’apropa i comparteix el seu dol amb tots el companys del seu fill. Un altre vegada el mestre ajuda i fa possible amb una sensibilitat innata aquest apropament.

Per a finalitzar dir de la importància dels valors, del companyerisme, dels sentiments, que no passa res per demostrar-los. Jo mateixa durant el visionat del vídeo m’estava aguantant les ganes de plorar perquè ningú penses “Ale ja està la ploranera”. Haig de dir que en obrir els llums tothom estava moquejant i fregant-se els ulls, els kleenex anaven i venien que donava gust.

A l’escola està clar que s’ha d’anar a aprendre uns continguts, però no hem de deixar mai de banda la part emocional. Tots i cadascun dels infants són persones individuals, amb sentiments, i amb una vida més enllà de l’escola.
Frases amb les que m’agradaria quedar-me:

“Si una persona no és feliç, no ho serà ningú” (Paraules d’un dels alumnes)

“Esteu aquí per a ser feliços” (Toshiro Kanamori).

“Sigueu capaços i feliços” (Toshiro Kanamori).
“Les relacions d’amistat es crean pensant en els sentiments dels altres” (ToshiroKanamori)


"Mirant de tant en tant aquests vídeo tornarem a trobar el camí quan ens puguem sentir perdudes en la nostra futura pràctica educativa". (M. Pilar Martínez).

sábado, 8 de enero de 2011

Mónica un món a la mà


"Mònica, un món a la mà”

El reportatge que hem vist sobre na Mónica demostra una vegada més l’esperit de lluita de les persones amb alguna necessitat educativa específica. En aquest cas hem vist la lluita de na Monica, una noia que en el moment de gravar el reportatge tenia 17 anys, per formar part del món que l’envolta encara que moltes vegades ho ha de fer amb l’ajuda dels altres com molt bé demostra el vídeo.

Per que una persona amb NEE es desenvolupi el més integrament possible, han de donar-se molts factors al seu voltant. En aquest cas la família l’acompanya en tot moment en el seu procés. És admirable com els pares després del moment que van assimilar la discapacitat de la seva filla comencen la lluita al seu costat i l’ajuden en el seu difícil desenvolupament. Aquí també hi col•laboren els amics de na Mónica i la resta de la seva família, cosins, tiets, etc. Els pares no es deixen dur per la pena i no els agrada que la resta ho senti així, creuen que amb la pena no es va en lloc. Crec que aquest ha estat un dels factors principals que ha fet de na Mónica una nena amb una certa independència, ja que els pares al oferir-li seguretat i confiança han possibilitat que pugui aprendre amb menys pors i per tant sigui més autònoma. El que més els preocupa als pares és el que passarà amb na Mónica el dia que ells faltin. Aquesta preocupació sempre està en la ment de tots el pares i familiars de persones dependents.


Es considera sordcec/ega congènit/a quan es neix amb la discapacitat o bé quan perd l’audició i la visió abans d’adquirir el llenguatge oral. En aquest cas na Mónica va començar a perdre la visió a partir del primer any de vida i l’oïda cap els sis anys. En aquest cas, ella té una petita avantatge ja que fins que es va fer la gravació tenia alguna resta auditiva i visual, encara que mínima va facilitar una mica els seus aprenentatges. Segons es parla al reportatge la resta visual de na Mónica en una persona vident seria pràcticament com si fos cega del tot. En el cas d’ella els aprofita d’allò més en la seva vida quotidiana.


A nivell escolar els nens com na Mónica tenen una dificultat molt gran per l’aprenentge tant en la seva vida diària com a nivell escolar al estar privats dels sentit principals per orientar-se. L’única manera que tenen per fer-ho és mitjançant el tacte. La principal via de comunicació de na Mónica amb el seu voltant ho fa per llenguatge dactilològic. Amb ell demostra les seves necessitats, demandes, interessos, etc. La majoria de la família i amics controla aquest sistema de comunicació i això fa que la seva vida sigui una mica més fàcil. També controla el sistema Braille ja que de ben petita va estar escolaritzada en un centre específic, concretament en el Joan Amades, encara que no per massa temps ja que la família volia que la seva filla estigues en un ambient familiar el més normalitzat possible i amb tots els afectes que això comporta.


Ara que ja he parlat una miqueta de l’entorn familiar i personal de na Mónica, m’agradaria parlar de l’àmbit escolar, un altre factor important que ha facilitat la inclusió dins un centre no específic. El reportatge mostra a una Mónica totalment integrada en el seu entorn, on els companys parlen amb ella com parlarien amb qualsevol altre company, això si, utilitzant el llenguatge dactilològic que han aprés en el curs dels anys per poder comunicar-se amb la seva companya. Per poder seguir una classe amb la màxima normalitat el centre compte amb el recurs de diferents especialistes en llenguatge de signes. Ells es situen sempre al costat de na Mónica i a través del sistema de comunicació adient, li transmeten totes les explicacions que va fent el mestre/a i així pot seguir la classe. Tots els mestres coincideixen al dir que al principi estaven una mica angoixats pel fet de tenir una nena com na Mónica a l’escola, però aquest no va ser motiu per rebutjar-la, al revés, sembla segons el reportatge que tothom es va posa les piles per fer que na Mónica es sentits una més. El fet que demostra que na Mónica està plenament integrada a nivell escolar, a part de la seva gran motivació per aprendre, són les seves notes, amb una mitja de notable. El que no vaig entendre del reportatge, tracta el tema pel que fa a les assignatures de música i plàstica. Ella no fa aquestes assignatures i no tinc massa clar el perquè ja que justament si és fa una bona adaptació curricular crec que na Mónica podia haver gaudit molt a nivell sensitiu d’aquestes assignatures.


Per desgracia aquesta mostra d’inclusió escolar, no és sempre així, ja que moltes vegades els centres no disposen dels recursos necessaris per poder facilitar la inclusió. Quan parlem d’inclusió hem de parlar d’una inclusió efectiva, no es tracta només de tenir a l’infant a l’escola i ja està, on els alumnes es limitin a compartir espai, sinó que aprenguin amb els altres i que tots aprenguin de tots. Perquè sigui una veritable inclusió s’han de donar molts factors, el recursos materials i els personals però per davant de tot que l’escola s’adapti al alumne. Si el sistema educatiu és realment inclusiu tota la comunitat educativa és pot aprofitar de les difererències ja que com es demostra en el vídeo Un món a la mà tota la comunitat a tret profit dels aprenentatges que s’han derivat de tenir a na Mónica com a companya.







M. Pilar Martínez Quirosa

viernes, 7 de enero de 2011

Escola inclusiva



















Biografia


Màrius Serra, autor del llibre Quiet va néixer a Barcelona l’any 1963. És escriptor i enigmista. L'any 1987 es llicencia en Filologia Anglesa i publica els seus primers llibres. Des de llavors la seva activitat creativa gira al voltant de la literatura, la comunicació i el joc i ha publicat més de sis mil mots encreuats, més de dos mil articles, deu llibres de narrativa i tres de ludolingüística, entre els quals destaca "Verbàlia" (Empúries, 2000), guardonat amb els premis Octavi Pellissa, Serra d'Or i Lletra d'Or. En l'àmbit de la ficció ha rebut el premi Ciutat de Barcelona pel llibre de relats "La vida norma"l (Proa, 1998) i el Premi Ramon Llull per la novel•la "Farsa" (Planeta, 2006). També destaquen les novel•les "Mon oncle" (Proa, 1995, Premi FEC) i "AblanatanalbA" (Edicions 62, 1999), la metanovel•la "De com s'escriu una novel•la" (Empúries, 2004) i el recull d'articles "Enviar i rebre" (Columna Edicions, 2007). Des del 2002 manté el portal trilingüe sobre jocs de paraules http://www.verbalia.com/.


En Màrius serra viu al barri d’Horta de Barcelona i és col•laborador del programa “El matí de Catalunya Ràdio”. La seva pàgina WEB és www.mariusserra.info.
Quiet va ser publicat l’1 de novembre de l’any 2008 i consta de 128 pàg, el seu preu de venda és aproximadament de 15 €.

Quiet és un llibre escrit des de la pròpia vivència de l’autor. En Màrius Serra va descriure a través del llibre el dia a dia del seu fill en Lluís Serra Pablo, a qui carinyosament li diuen Llullu i la seva relació amb el seu entorn. En Llullu té set anys i va néixer amb una encefalopatia greu. En Llullu no camina i no es comunica.


En el llibre, en Màrius Serra ens deixa entrar en la seva intimitat per mostrar-nos com i de quina manera ell i la seva família s’enfrontà a la realitat de tenir un fill amb les seves característiques.També podem veure les reaccions de les persones que els han acompanyat en el recorregut, algunes properes i d’altres completament desconegudes ( familiars, metges, mestresses de restaurant, etc).

Personalment el llibre m’agradat des del ben principi ja que està escrit des del sentiment personal d’una família i des de la seva pròpia experiència. No està escrit amb ànim de provocar llàstima, sinó més bé recull situacions molt difícils però amb un toc fins i tot d’humor. Encara el que pugui semblar no és un llibre mica depriment. Haig de dir que és un llibre fàcil de llegir i molt enriquidor.
És important destacar, com després d’haver passat el seu dol, s’enfronten a la vida amb la màxima naturalitat possible i no deixen de fer el que tenien programant, només s’adapten a la nova situació i troben un altre manera de fer les coses.

El llibre en concret narra situacions quotidianes en el que les persones amb alguna discapacitat i les seves famílies (no m’agrada aquesta paraula, ja que penso que tots tenim alguna mancança) s’han d’enfrontar. Una d’aquestes situacions que m’ha cridat l’atenció és quan l’autor explica la seva experiència a Venècia i en concret al restaurant on quasi els fan fora. En aquest moment jo no se si hauria tingut la santa paciència que va tenir la família d’en Màrius, crec que li hauria dit quatre coses a la bona senyora, però en canvi ells amb el seu to d’ironia acaben aconseguint el que ells volien que no era altre que poder sopar amb el seu fill com qualsevol família “normal”. Això encara que sembli una fantasia i que pensem que en la nostra societat no passa, puc garantir que es dona més del que m’agradaria.

El que més m’agradat del llibre és sense cap dubte, la forma d’enfrontar la situació de la família i les ganes de fer visible al seu fill, de no amagar-lo, com poder, es feia anys enrere. Fent visible al seu fill fan visibles a tots les persones que es troben en la mateixa situació. Viuen la “anormalitat” de la vida quotidiana amb la major normalitat possible. Dit d’un altre manera, inclouen al seu fill dins de la nostra societat que també és la seva.

Un altre part curiosa és el muntatge fotogràfic que varen fer i que inclou la portada del llibre, per tal de veure al seu fill en moviment, encara que només fos per uns moments i en una il•lustració. Això em fa pensar que en la ment d’aquests pares sempre i ha una mica d’esperança malgrat la situació i que la il•lusió de què es produeixi un miracle mai es perd.

Quiet és un llibre que quan l’acabes de llegir, t’atures i fas una reflexió de la teva pròpia vida, i encara que és veritat que per diferents circumstàncies tots hem de lluitar, però...... domen valor a les coses veritablement importants? O potser no els hi donem la importància que tenen fins que te les lleven?.

Amb aquest llibre en Màrius Serra, a part de les diferents col•laboracions que ell fa en favor de tots els Quiets, a donat força a moltes famílies que es troben en la mateixa situació. Malgrat que en Llullu va morir L’any 2009 a l’edat de 9 anys, per una parada cardiorespiratòria, en Màrius Serra duu endavant una associació anomenada Mou-te pels Quiets. http://moutepelsquiets.blogspot.com/.