No podia deixar de penjar en el meu blog aquests documental pel gran significat que ha estat per a mi. Sense menysprear els altres m'agradaria dir que m'ha arribat a l'ànima i m'ha deixat veure clarament quin tipus de mestra m'agradaria ser. Si més no quin tipus de mestra/e m'agradaria veure a les escoles del present i del futur.
El documental Pensant amb els altres va ser emès per TV3 l’any 2005.
Actualment el podem trobar en el portal de Yotube.
El passat seminari, quan el professor de l’assignatura d’Inclusiva va proposar veure un vídeo rodat a l’escola pública de Minami, a la ciutat de Kanazawa. No em vaig pensar en cap moment que seria com el que em vaig trobar. Una escola del Japó, més concretament, a un aula de 4t de primària i amb una ensenyança que a molts de nosaltres ens agradaria per els nostres infants. En primer lloc em va cridar molt l’atenció les mostres d’afecte entre els companys i molt més les que oferia el mestre, en Toshiro
Kanamori, cap els alumnes. Hi havia contacte físic, molt poc imaginable en una societat en la “suposadament” no existeixen aquests tipus de mostres d’afecte. El meu primer error va ser tenir idees preconcebudes del que no conec. Aquí, jo mateixa ja estava fent judicis de valors sense saber. No som tant bons com pensem.
Després d’aquesta primera impressió, em vaig començar a centrar en el que realment era important per a mi. El tipus d’ensenyança que imparteix el mestre, un home amb una certa edat que posseeix uns valors humans inigualables. Amb un sentit de l’educació que fomenta la col•laboració i on el més important són els sentiments. Com molt bé diu el mestre als seus alumnes “el més important del curs és ser feliços”.
És nota des del principi que el mestre gaudeix molt de la seva feina, i que el més important per a ell, és com i de quina manera es senten els seus alumnes. Imparteix una ensenyança motivadora, fent que els nens aprenguin sense avorrir-se. En certs moments de la gravació pot semblar que és autoritari ja que fa servir certs gestos que poden semblar fins i tot que tenen cert grau d’agressivitat. Res més lluny de la realitat, els alumnes li tenen molt de respecte, però en cap moment denoten que li puguin tenir por. Tot al contrari, se l’estimen i el respecten.
Un altre tema que m’ha resultat molt motivador, ha estat els espais. A l’escola s’utilitzen tots els espais i a la classe la distribució fomenta el treball col•laboratiu. Les taules estan distribuïdes de tal manera que tots es poden veure les cares, fomentant així el treball en grup. La posició del mestre també possibilita la relació entre iguals. No es situa en un posició de superioritat.
El professor, Toshiro Kanamori creu amb una educació basada absolutament i principalment en el respectes cap altres i perquè no cap ells mateixos. Té una empatia absoluta i sent un respecte tant gran cap els seus alumnes que els deixa opinar. Els dona veu perquè s’expressin i diguin el que pensen, com es pot veure en un tros del vídeo quan castiga a un alumne i els altres li diuen que no està actuant correctament. Sorprèn durant tota l’estona que dura la gravació, la maduresa que demostren els infants i els raonaments que fan. A molts de nosaltres ja amb una certa edat, ens agradaria ser capaços de fer aquests tipus de reflexions.
Un manera de treballar que m’ha agradat molt, és quan els nens escriuen en un quadern els seus sentiments, tant vetats en la societat actual. Els infants de l’escola de Minami, a través del que escriuen, i del que comparteixen, poden donar nom a molts del sentiments que tenen dins.
En un moment del vídeo es tracta el tema de la mort. Mort, paraula que la major part de nosaltres la tenim com a tema tabú. El tractament que fa el mestre d’aquesta paraula que tanta por ens fa, però que és una de les realitats de la vida, és des d’una sensibilitat meravellosa. A partir de la mort de l’avi d’un infant, o sigui a partir d’un fet real, aprenentatge significatiu, tots els alumnes que volien dir alguna cosa sobre el tema, parlava, és més, una alumna que feia temps se li havia mort el seu pare, aprofita per primera vegada, per explicar als seus companys que el seu pare era mort i el patiment que durant molt de temps li havia produït. El companyerisme demostrat cap a la nena i cap al nen que se li havia mort l’avi, va ser increïble, realment emocionant. Penso que aquesta forma de treballar els sentiments, ajuda a comprendre més als altres i a posar-se
en el seu lloc. Com va dir un dels nens del vídeo.
Una vegada el meu fill quan tenia 6 anys em va demanar si jo algun dia em moriria, i amb llàgrimes als ulls, quasi al moment, va tornar a fer-me un altre pregunta encara més dura. Jo hem moriré, mama? S’hem va encongir el cor, i com vaig poder li vaig dir que si, que tots arribat el moment havíem de partir. Va ser molt dur, però jo em negava a dir-li una mentida. Amb aquesta petita anècdota personal, vull dir que em sembla molt
bé que aquests temes es tractin amb normalitat, tal i com ho va fer en Toshiro Kanamori i perquè no a l’àmbit escolar.
Per desgracia durant aquests curs escolar varen de tractar la mort més d’una vegada, i aprofitaré una d’aquestes per mostrar que l’escola també dona peu a la participació de la família. A un altre dels infants se li va morir el seu pare, i després de diferents mostres d’afecte per part dels seus companys cap a ell, en tornar a la classe, la mare també s’apropa i comparteix el seu dol amb tots el companys del seu fill. Un altre vegada el mestre ajuda i fa possible amb una sensibilitat innata aquest apropament.
Per a finalitzar dir de la importància dels valors, del companyerisme, dels sentiments, que no passa res per demostrar-los. Jo mateixa durant el visionat del vídeo m’estava aguantant les ganes de plorar perquè ningú penses “Ale ja està la ploranera”. Haig de dir que en obrir els llums tothom estava moquejant i fregant-se els ulls, els kleenex anaven i venien que donava gust.
A l’escola està clar que s’ha d’anar a aprendre uns continguts, però no hem de deixar mai de banda la part emocional. Tots i cadascun dels infants són persones individuals, amb sentiments, i amb una vida més enllà de l’escola.
Actualment el podem trobar en el portal de Yotube.
El passat seminari, quan el professor de l’assignatura d’Inclusiva va proposar veure un vídeo rodat a l’escola pública de Minami, a la ciutat de Kanazawa. No em vaig pensar en cap moment que seria com el que em vaig trobar. Una escola del Japó, més concretament, a un aula de 4t de primària i amb una ensenyança que a molts de nosaltres ens agradaria per els nostres infants. En primer lloc em va cridar molt l’atenció les mostres d’afecte entre els companys i molt més les que oferia el mestre, en Toshiro
Kanamori, cap els alumnes. Hi havia contacte físic, molt poc imaginable en una societat en la “suposadament” no existeixen aquests tipus de mostres d’afecte. El meu primer error va ser tenir idees preconcebudes del que no conec. Aquí, jo mateixa ja estava fent judicis de valors sense saber. No som tant bons com pensem.
Després d’aquesta primera impressió, em vaig començar a centrar en el que realment era important per a mi. El tipus d’ensenyança que imparteix el mestre, un home amb una certa edat que posseeix uns valors humans inigualables. Amb un sentit de l’educació que fomenta la col•laboració i on el més important són els sentiments. Com molt bé diu el mestre als seus alumnes “el més important del curs és ser feliços”.
És nota des del principi que el mestre gaudeix molt de la seva feina, i que el més important per a ell, és com i de quina manera es senten els seus alumnes. Imparteix una ensenyança motivadora, fent que els nens aprenguin sense avorrir-se. En certs moments de la gravació pot semblar que és autoritari ja que fa servir certs gestos que poden semblar fins i tot que tenen cert grau d’agressivitat. Res més lluny de la realitat, els alumnes li tenen molt de respecte, però en cap moment denoten que li puguin tenir por. Tot al contrari, se l’estimen i el respecten.
Un altre tema que m’ha resultat molt motivador, ha estat els espais. A l’escola s’utilitzen tots els espais i a la classe la distribució fomenta el treball col•laboratiu. Les taules estan distribuïdes de tal manera que tots es poden veure les cares, fomentant així el treball en grup. La posició del mestre també possibilita la relació entre iguals. No es situa en un posició de superioritat.
El professor, Toshiro Kanamori creu amb una educació basada absolutament i principalment en el respectes cap altres i perquè no cap ells mateixos. Té una empatia absoluta i sent un respecte tant gran cap els seus alumnes que els deixa opinar. Els dona veu perquè s’expressin i diguin el que pensen, com es pot veure en un tros del vídeo quan castiga a un alumne i els altres li diuen que no està actuant correctament. Sorprèn durant tota l’estona que dura la gravació, la maduresa que demostren els infants i els raonaments que fan. A molts de nosaltres ja amb una certa edat, ens agradaria ser capaços de fer aquests tipus de reflexions.
Un manera de treballar que m’ha agradat molt, és quan els nens escriuen en un quadern els seus sentiments, tant vetats en la societat actual. Els infants de l’escola de Minami, a través del que escriuen, i del que comparteixen, poden donar nom a molts del sentiments que tenen dins.
En un moment del vídeo es tracta el tema de la mort. Mort, paraula que la major part de nosaltres la tenim com a tema tabú. El tractament que fa el mestre d’aquesta paraula que tanta por ens fa, però que és una de les realitats de la vida, és des d’una sensibilitat meravellosa. A partir de la mort de l’avi d’un infant, o sigui a partir d’un fet real, aprenentatge significatiu, tots els alumnes que volien dir alguna cosa sobre el tema, parlava, és més, una alumna que feia temps se li havia mort el seu pare, aprofita per primera vegada, per explicar als seus companys que el seu pare era mort i el patiment que durant molt de temps li havia produït. El companyerisme demostrat cap a la nena i cap al nen que se li havia mort l’avi, va ser increïble, realment emocionant. Penso que aquesta forma de treballar els sentiments, ajuda a comprendre més als altres i a posar-se
en el seu lloc. Com va dir un dels nens del vídeo.
Una vegada el meu fill quan tenia 6 anys em va demanar si jo algun dia em moriria, i amb llàgrimes als ulls, quasi al moment, va tornar a fer-me un altre pregunta encara més dura. Jo hem moriré, mama? S’hem va encongir el cor, i com vaig poder li vaig dir que si, que tots arribat el moment havíem de partir. Va ser molt dur, però jo em negava a dir-li una mentida. Amb aquesta petita anècdota personal, vull dir que em sembla molt
bé que aquests temes es tractin amb normalitat, tal i com ho va fer en Toshiro Kanamori i perquè no a l’àmbit escolar.
Per desgracia durant aquests curs escolar varen de tractar la mort més d’una vegada, i aprofitaré una d’aquestes per mostrar que l’escola també dona peu a la participació de la família. A un altre dels infants se li va morir el seu pare, i després de diferents mostres d’afecte per part dels seus companys cap a ell, en tornar a la classe, la mare també s’apropa i comparteix el seu dol amb tots el companys del seu fill. Un altre vegada el mestre ajuda i fa possible amb una sensibilitat innata aquest apropament.
Per a finalitzar dir de la importància dels valors, del companyerisme, dels sentiments, que no passa res per demostrar-los. Jo mateixa durant el visionat del vídeo m’estava aguantant les ganes de plorar perquè ningú penses “Ale ja està la ploranera”. Haig de dir que en obrir els llums tothom estava moquejant i fregant-se els ulls, els kleenex anaven i venien que donava gust.
A l’escola està clar que s’ha d’anar a aprendre uns continguts, però no hem de deixar mai de banda la part emocional. Tots i cadascun dels infants són persones individuals, amb sentiments, i amb una vida més enllà de l’escola.
Frases amb les que m’agradaria quedar-me:
“Si una persona no és feliç, no ho serà ningú” (Paraules d’un dels alumnes)
“Esteu aquí per a ser feliços” (Toshiro Kanamori).
“Sigueu capaços i feliços” (Toshiro Kanamori).
“Les relacions d’amistat es crean pensant en els sentiments dels altres” (ToshiroKanamori)“Si una persona no és feliç, no ho serà ningú” (Paraules d’un dels alumnes)
“Esteu aquí per a ser feliços” (Toshiro Kanamori).
“Sigueu capaços i feliços” (Toshiro Kanamori).
"Mirant de tant en tant aquests vídeo tornarem a trobar el camí quan ens puguem sentir perdudes en la nostra futura pràctica educativa". (M. Pilar Martínez).
